Dones, joves, poetes...i d'Osona (Artícle primera part)

Una taula rodona i una exposició posen de relleu les veus femenines en la literatura més recent.

Són les generacions millennials i més joves encara, tenen formació acadèmica, integren la creació de diversos àmbits, es relacionen amb autors afins de tot el país i són, a la vegada, activistes culturals. Són trets que defineixen les poetes osonenques que divendres, participaven, al Temple Romà, en una taula rodona vinculada a l’exposició “Orfenesa i traició literària. Escriptores d’Osona, que es podrà veure a l’Espai Vernis, al campus de Miramarges de la UVic-UCC.

Núria Armengol, Irene Solà, Maria Isern i Raquel Santanera són les exponents d’aquesta nova poesia osonenca. Més enllà dels trets comuns, “cada una té una obra molt personal”, segons la professora Carme Rubio, investigadora de la UVic-UCC, que moderava la taula. “El temps dirà si podem parlar d’una generació.”

A la poesia ho han arribat per diferents camins. Armengol creu “en la capacitat de transformació que té la paraula”. Solà escrivia “des de sempre, com un joc”, i entra en contacte amb les arts visuals, s’adona que “també vull investigar amb les paraules”. Isern, en canvi, no escrivia a l’adolescència, i va ser treballant en un guió de cinema quan “coses que s’haurien pogut convertir en un audiovisual, es van convertir en poesia”. Santanera parla de la sort de topar “amb una bona profe”, de provatures adolescents, d’una època de deixar-se absorbir per tot el que li queia a les mans però sense escriure i, al final, de descobrir “la teoria feminista i les identitats...” i finalment “desembussar” en els dos llibres que ja ha escrit.

Orígens diversos, tant com els referents. Des de les clàssiques com Rodoreda o Víctor Català fins a les contemporànies, de Dolors Miquel a Núria Martínez Vernis, que més d’una cita com a mirall. O la mirada, a Europa, les autores angleses que Irene Solà coneix quan treballa a Londres, o la belga Amélie Nothomb. La sensació d’orfenesa del títol real. “No seguim cap tradició en concret, perquè no n’hem tingut cap que ens representi”. Per començar a trobar les seves mares, han hagut d’anar a actes de dones escriptores. “En femení. I com és que no n’hi ha en masculí?”, es pregunta Isern. Potser vol dir que no hi ha igualtat encara.

- Artícle de Jordi Vilarrodà, EL 9 NOU.